Allò de (la gestió de residus a) Madrid

Sergio Sastre | ENT Medi Ambient i Gestió

Que calgui posar un parèntesi al títol perquè el nombre de qüestions a les que podria al·ludir amb l’enunciat era, definitivament, massa ampli, ja explica una història.

Crec que podem començar sent honestos: la gestió de residus a la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM) és un drama de dimensions tals, que les seves conseqüències no només se senten al seu territori, amb les mil i una voltes a la qüestió dels abocadors que desborden[1] sense alternatives serioses a mig termini, sinó que Madrid ha acabat per ser un llast en la consecució dels objectius estatals de reciclatge de residus municipals[2].

Madrid té una de les ràtios de “reciclatge”[3] més baixes entre les CCAA i el mateix passa amb la recollida selectiva (al voltant del 20% el 2018), la qual cosa ja deixa entreveure la passivitat i el desinterès, quan no la incapacitat tècnica i política, dels successius governs de la CAM i de la capital pel que fa a la gestió de residus. A aquestes alçades del segle, pocs seran els que a la Unió Europea no sàpiguen que una recollida selectiva de qualitat és fonamental a llarg termini per, d’una banda, alleujar el problema del col·lapse dels abocadors, evitar en la mesura del possible la incineració de materials i, en definitiva, conservar el valor dels materials dins el procés econòmic, si és que l’economia circular ha de ser alguna cosa més que l’últim eslògan buit[4] de moda entre tècnics i polítics.

Madrid podria argumentar la instal·lació d’aquest cinquè contenidor per a la fracció orgànica, que porta pocs anys entre nosaltres. A jutjar per les dades de qualitat de la matèria que separem en aquest contenidor[5], sembla ser que no és suficient en posar un nou contenidor al carrer i repartir imants de nevera amb instruccions de tant en tant. Tampoc és res que no sabéssim per la perllongada experiència amb la implantació de la recollida selectiva d’orgànica a Catalunya, Galícia o el País Basc.

Sí que es podria argumentar que és certament complicat finançar serveis de recollida selectiva de qualitat, quan no tenim un instrument que ens permeti recaptar per aquesta finalitat. En absència d’una taxa de residus, la caixa general dels municipis està subjecta a contingències, i en aquest context és impossible que les ciutats i pobles de la CAM tinguin marge de mirar més enllà de l’any en curs, i amb sort, del proper cicle electoral. Madrid (ciutat) és una excepció notable dins el conjunt de les capitals de província pel que fa a l’absència d’una taxa de residus[6] des que es va sumar al ball de la retirada de taxes en períodes preelectorals el 2015. Les següents corporacions municipals no l’han recuperada i sense diners no es paga un servei a l’alçada del repte que Madrid té al davant. Així, mentre altres ciutats i regions europees s’apunten al sistema porta a porta i al pagament per generació, Madrid mira cap a una altra banda.

No seria just obviar que dins de la CAM hi ha exemples notables de gestió de residus amb ambició[7], impulsats per organitzacions sense ànim de lucre i amb un gran potencial per visibilitzar experiències avançades de recollida selectiva però, al seu torn, amb poc impacte sobre el global dels residus generats degut a la seva escala.

En aquest context i sense perspectiva de canvis disruptius a l’horitzó, Madrid és un element a la deriva en la gestió de residus a Europa.