Ignasi Puig Ventosa | ENT
Tinc una adolescent a casa. No és comú tenir la possibilitat d’una conversa tranquil·la, essent jo sempre menys interessant que Instagram o incomptables sèries de televisió… No recordo per què, però en una d’aquestes estranyes converses, estàvem parlant sobre “Bullshit Jobs”, que es traduiria literalment com “Feines de merda”.
El concepte de “Bullshit Jobs” fou creat per David Graeber el 2013, i vaig descobrir-lo poc després. Tot i que el concepte es desenvolupà més el 2018,[1] en una frase, una “feina de merda” és una feina sense sentit, una feina que no seria necessària si tothom fes el que se suposa que ha de fer.
Policies, carcellers, controladors, interventors i buròcrates de tot tipus, metges que s’ocupen de problemes relacionats amb el tabaquisme o altres hàbits poc saludables, etc. La majoria d’ells tenen “feines de merda”.
-Què trist ha de ser tenir una “Bullshit job”. -Vaig dir.
I tot seguit ella deixà anar: -Papa, la teva també és una “Bullshit job”.
Ostres! Mai havia pensat que, en realitat, la majoria de les feines del sector ambiental també són “feines de merda”: persones que fan monitoratge de les emissions, o descontaminen sòls o aigües que mai haurien d’haver estat contaminades, o treballen en ecoetiquetes o sistemes d’auditoria ambiental, o les hordes de professionals que lluiten contra el canvi climàtic, el forat a la capa d’ozó o la pluja àcida, etc. Si la gent fes el que toca, cap d’aquestes seria necessària…
Alguns de nosaltres, a ENT, ens dediquem principalment a la gestió de residus. Dissenyem estratègies -aparentment poc exitoses- per evitar residus que provenen de productes que probablement siguin innecessaris, tractem amb productes que ja d’entrada no haurien d’estar al mercat, dissenyem recollides costoses i sobredimensionades de fracció resta, dissenyem o prescrivim plantes de classificació complexes que intenten separar materials de residus que mai s’haurien d’haver barrejat, dissenyem sistemes de responsabilitat ampliada del productor per a traslladar responsabilitats que mai haurien d’haver estat externalitzades, donem suport a accions contra el “marine littering”, etc.
Novament, res d’això seria necessari si la gent fes el que se suposa que ha de fer: en aquest cas, evités la producció i el consum superflus, i la generació de residus innecessaris, deixés de barrejar-los i de llençar-los a qualsevol lloc, i es fes càrrec dels costos de la seva activitat.
Per què això no passa és una pregunta crucial, però fora de l’abast d’aquest breu article.
Suposo que mentre tanta gent continuï tenint aquestes actituds, les nostres absurdes “feines de merda” encara seguiran tenint algun sentit.