Després de dos dies d’intenses negociacions, la matinada de dimecres 17 de desembre ha finalitzat a Brussel·les el Consell de Ministres d’Agricultura i Pesca de la UE. S’hi han decidit els límits de pesca per a 2020, coneguts com totals admissibles de Captura (TAC), per a la major part de les poblacions de peixos comercials de l’Atlàntic Nord-est i mar del Nord.
Des que va entrar en vigor la Política Pesquera Comunitària (PPC) en 2014, els Estats membre han tingut entre les seves obligacions assolir a una pesca sostenible per a totes les poblacions com a molt tard el 2020. Més concretament, la PPC indica que l’índex d’explotació del rendiment màxim sostenible (RMS) s’assolirà el 2015 quan sigui possible, i com a molt tard el 2020 per a totes les poblacions. No obstant això, a les portes d’aquesta data límit, el progrés realitzat en el Consell de ministres de pesca ha tornat a ser, un any més, insuficient per complir amb aquesta obligació.
Si bé és cert que en els últims anys s’ha avançat en la bona direcció i diverses poblacions d’interès pesquer per a la flota espanyola es troben actualment a nivells de biomassa sostenibles, com ara les poblacions de galls i de rap a l’oest d’Escòcia, mar Cantàbric i aigües ibèriques atlàntiques; així com la població nord del lluç; el sorell en aigües atlàntiques ibèriques; o el llenguado europeu al Golf de Biscaia, moltes altres poblacions, en canvi, continuen patint sobrepesca.
Entre les poblacions amb una pressió pesquera superior a la recomanada com a sostenible pel consell científic de l’ICES -que és l’organisme científic de referència en la matèria i on participa l’Institut Espanyol d’Oceanografia-, trobem, per exemple, la població sud del lluç. Aquesta població ha patit una retallada del 5% amb respecte la quota de l’any anterior. No obstant això, el nivell de captura del lluç del sud permès al 2020 es situa un 32% per sobre del RMS aconsellat científicament (trobant-se així en el rang superior permès pel Pla plurianual per a les poblacions de peixos en les aigües occidentals). Per aquest fet, tot i que la biomassa d’aquesta població estigui a nivells sostenibles, preocupa que la pressió pesquera sobre aquesta espècie sigui sent massa elevada.
No obstant l’anterior, les pitjors notícies semblen venir de diverses poblacions de bacallà, en particular el bacallà del mar Cèltic, que es troba en estat crític, així com diverses poblacions d’arengada, merlà o abadejo distribuïdes al mar de el Nord, mar d’Irlanda o mar Cèltic. Espècies per a les quals el Consell de ministres ha establert límits de pesca per sobre dels nivells recomanats com sostenibles. Fins a tal punt, que (a l’espera de poder fer una anàlisi rigorosa i en profunditat en les properes setmanes) semblaria que el 2020 s’ha registrat un lleuger augment en el nombre de límits de pesca establerts per sobre de les recomanacions científiques. Un fet que, si es confirma, implicaria un retrocés respecte l’any passat i un flagrant incompliment dels requisits legals de la PPC.
Un altre punt rellevant a assenyalar, és que, al gener de 2019 va entrar en vigor la cobertura completa de l’obligació de desembarcament, coneguda habitualment com a ‘prohibició dels descarts’. Aquesta normativa hauria d’evitar les captures accidentals i reduir al màxim les captures no desitjades. Malhauradament, després de cinc anys des que es va iniciar la posada en marxa d’aquesta normativa, es constaten pocs avenços. Per això, els Estats membre (i la UE en el seu conjunt) haurien d’esforçar molt més en ajustar la capacitat de les flotes als recursos disponibles, implementar mesures que millorin la selectivitat i assegurar un registre adequat de les dades de totes les captures. D’altra banda, cal recalcar que a l’hora de distribuir les oportunitats de pesca disponibles dins d’un mateix país, els Estats membre han de mostrar valentia política i aplicar incentius que afavoreixin particularment aquelles activitats pesqueres que demostrin ser més selectives i tenir un menor impacte ambiental. Un aspecte que, tot i estar contemplat en la PPC, gairebé no s’ha desenvolupat.
El compliment de tots aquests aspectes ajudaria sens dubte a la consecució d’uns ecosistemes marins més resilients, una pesca més justa i responsable, i ajudaria al mateix temps a lluitar contra l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat. Factors tots ells que afecten la salut de l’oceà i el futur de les comunitats costaneres.