Marc Iriani Bordas | Fundació ENT

Maig 2018

 
Minera chilena: –¿Ustedes andan buscando trabajo?
Ernesto Guevara: –No, nosotros no estamos buscando trabajo.
Minera chilena: –¿No? ¿Entonces por qué viajan?
Extracte de “Diarios de motocicleta”
 
Arriba la primavera i amb ella arriben les pluges que sembla que ens agafin sempre a contrapeu. Tenim també, però, més hores de claror i arriben els dies càlids que ens conviden a gaudir de les nostres rambles i passejos. Tenim més sol, aquest sol que mos dona energia que tant podríem aprofitar, que tant mos engresca i que alhora acaba sent, cada vegada per a més gent, el nostre llast a aquesta banda d’Europa. I és que amb la calor del sol a moltes poblacions costaneres comença, també, l’arribada dels turistes en massa. Arriben els turistes i aquests ja no ens sorprenen com la pluja, perquè el turisme ja el tenim aquí i va més enllà de la massificació a les platges en estiu, ja és una forma de fer amb la que convivim els 365 dies de l’any.

Quan arriba l’estiu recordam que tot del que podem disposar durant l’any, en realitat no és per a nosaltres. Tenim accés a les autopistes, els hospitals, la llum i l’aigua però és gràcies al turisme, mos diuen. Si poguéssim anar cada dia al golf, hauríem de saber que seria gràcies al turisme. A Mallorca, quan ja semblava que això era cosa del passat, veiem com creixen les autopistes però mai no deixen d’estar plenes (i ni rastre d’una alternativa sostenible de transport públic). També veiem com cada any es realitzen talls d’aigua i d’electricitat a la població local de molts municipis per abastir les necessitats dels visitants, que poden arribar a multiplicar per quatre el seu consum d’aigua respecte als residents, ja avesats a les “sequeres naturals”. Arreu de la costa mediterrània les propietats immobiliàries es concentren cada vegada més en mans d’entitats financeres que fan fora els habitants de les ciutats per donar pas al turisme. La ciutat es transforma en un gran ressort on la gent sols està de pas, com si realment es poguessin deslligar les ciutats dels habitants que les han conformat tal com són (ara ja podem dir “com eren”?). Per si no n’hi hagués prou, aquest mateix model es trasllada al mar i gegantescs bucs-ciutat recorren els ports i deixen els fums que intoxiquen encara més els barris.

La indústria turística no s’escapa a la lògica de la fugida cap endavant, sense cap mecanisme d’autocontenció, inflant encara més la bombolla. Construïm infraestructures per donar cabuda a la creixent demanda, i fem créixer la demanda per treure el màxim profit a aquestes infraestructures. Alhora amb la mateixa argumentació, donem peu al discurs de la desestacionalització i del turisme de qualitat. Però el territori entén més d’intensitat que de qualitat i fa més falta reduir que recaptar més diners amb l’objectiu de continuar amb el negoci. El turisme és la clara imatge de que el paradigma de la desmaterialització del tercer sector és una quimera i de que cal urgentment un decreixement sensat.

D’aquesta forma, la pobresa de les persones com a resultat de la riquesa de la terra segueix vigent. De l’or, les gemmes, el guano, els cultius, i ara del sol, sempre es pot treure profit d’un nou recurs. Any rere any des de la crisi creix el nombre de turistes que consumeixen béns cada vegada més escassos a les zones costaneres i dipositen els seus residus. I cada any ens demanam, fins quan pot créixer això? La capacitat de resiliència, que ens indica la capacitat dels sistemes d’adaptar-se als canvis, ens hauria de servir d’advertència sobre la proximitat dels límits dels impactes socials i ambientals. Per als curtíssims terminis temporals del capital financer, però, tot límit sona a repte a batre. Per sort, creixen també els moviments socials que amb motiu d’aquesta crisi posen sobre la taula discussions necessàries com ara l’enorme cost ecològic que el turisme suposa i, aprofundint més encara, ens conviden a replantejar-nos el relat dominant del desenvolupisme. La ciutat serà per a qui l’habita, com diuen les veïnades de Palma, o irremeiablement deixarà de ser tal com la coneixem.

PD: La revista Ecología Política compta amb aquest número dedicat expressament al turisme: http://www.ecologiapolitica.info/?product=ecologia-politica-no-52+