Luís Campos Rodrigues i Maria Mestre Montserrat (ENT)
Les estimacions de la FAO indiquen que aproximadament una tercera part dels aliments produïts pel consum humà es perd cada any a nivell mundial [1]. La proporció de malbaratament d’aliments arriba al 30% en el sector dels cereals, al 20% en els productes làctics, al 35% del peix i marisc, al 45% en fruites i verdures, al 20% de carn, al 20% de llavors oleaginoses i lleguminoses, i al 45% en arrels i tubercles [1][2].
Aquest procés de malbaratament alimentari és notable al llarg de les diferents etapes de la cadena alimentària, amb la part més significativa en l’etapa de consum (52%), seguida de la producció (23%), i la manipulació i l’emmagatzematge (12%). La part restant correspon a les etapes de transport i logística, i processament i envasatge [3][4]. Les causes del malbaratament són molt diverses, incloent els hàbits de consum, un excés de producció per sobre de la demanda (en els països industrialitzats), collites prematures, condicions precàries en les instal·lacions dels mercats, confusió sobre l’etiquetatge dels aliments, i cadenes alimentàries massa llargues [1][3].
No obstant això, la creixent presa de consciència sobre aquest problema ha portat al desenvolupament de diverses iniciatives de prevenció i reducció de residus alimentaris. Exemples de bones pràctiques inclouen [5]: el desenvolupament de campanyes de sensibilització (per exemple, la pel·lícula documental “Taste the waste” [6]); l’ús d’aliments rebutjats en menjars socials (per exemple, “DiscoSoup” de la Xarxa de Joves Slow Food [7]); programes de formació destinats a donar suport a la reducció de les deixalles a les cuines de les llars (per exemple, “Tallers anti-residus – Classes de cuina”); i el suport de les autoritats públiques a empreses alimentàries per tal d’optimitzar les porcions o la donació d’aliments (per exemple, “FoodSave Londres” [8]; “Menú dose certa” [9]). A més, en el pla legislatiu, el Senat francès va aprovar una llei innovadora a principis d’aquest any amb l’objectiu de prohibir el malbaratament d’aliments als supermercats [10]. Una altra iniciativa d’aquest tipus és la discussió d’una proposició de llei sobre el malbaratament d’aliments al Parlament de Catalunya [11].
Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (SDGs) de les Nacions Unides (ONU) per al 2030 és “acabar amb la fam, assolir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l’agricultura sostenible” [12]. Aquest objectiu ha de considerar l’important augment previst en la demanda d’aliments, que estarà directament relacionat amb l’augment de la població mundial en les pròximes dècades. Segons les projeccions de la FAO per al 2050, la producció agrícola hauria d’augmentar en un 60% per satisfer la demanda d’aliments en comparació amb els nivells de 2005/2007 [13][14].
És important integrar el concepte de sobirania alimentària a la prevenció del malbaratament alimentari i els objectius internacionals d’agricultura sostenible. La sobirania alimentària amplia el concepte de seguretat alimentària, que majoritàriament se centra en assegurar que les persones tinguin aliments suficients per satisfer les seves necessitats nutricionals i donar suport a una vida sana i activa. La sobirania alimentària necessita desenvolupar sistemes alimentaris justos i sostenibles. Això implica, entre d’altres coses, el suport dels mitjans de vida locals posant a proveïdors locals en el centre del procés de presa de decisions, o la promoció de pràctiques d’agricultura sostenible escurçant els esquemes dels circuits d’aliments. D’altra banda, la sobirania alimentària està estretament associada amb la promoció d’un sistema de comerç internacional més just, que pugui contribuir a la reducció dels excedents i les pèrdues d’aliments en els països industrialitzats [15].
La prevenció del malbaratament alimentari ha de ser part de les actuals i futures polítiques alimentàries, i una preocupació transversal de tots els actors involucrats en la cadena alimentària. A més, la promoció d’un millor ús dels productes alimentaris ha d’anar de la mà d’un ampli canvi en els hàbits de consum. Una de les preocupacions és el potencial efecte rebot de les iniciatives de prevenció de residus d’aliments, on l’estalvi econòmic podria portar a un augment en el consum d’altres productes [16][17].
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes] —

Luís Campos Rodrigues y Maria Mestre Montserrat (ENT)
Las estimaciones de la FAO indican que aproximadamente una tercera parte de los alimentos producidos para el consumo humano se pierde cada año a nivel mundial [1]. La proporción de desperdicio de alimentos alcanza el 30% en el sector de los cereales, el 20% en los productos lácteos, el 35% de los pescados y mariscos, el 45% de frutas y verduras, el 20% de carne, el 20% de semillas oleaginosas y leguminosas, y el 45% en raíces y tubérculos [1][2].
Este proceso de desperdicio alimentario es notable a lo largo de las distintas etapas de la cadena alimentaria, con la parte más significativa en la etapa de consumo (52%), seguida de la producción (23%), y la manipulación y el almacenamiento (12%). La parte restante corresponde a las etapas de transporte y logística, y procesamiento y envasado [3][4]. Las causas de desperdicio de alimentos son muy diversas, incluyendo los hábitos de consumo, un exceso de producción por encima de la demanda (en los países industrializados), cosechas prematuras, condiciones precarias de las instalaciones de los mercados, la confusión sobre el etiquetado de los alimentos, y cadenas alimentarias demasiado largas [1][3].
Sin embargo, la creciente toma de conciencia sobre este problema ha llevado al desarrollo de diversas iniciativas de prevención y reducción de residuos alimentarios. Ejemplos de buenas prácticas incluyen [5]: el desarrollo de campañas de sensibilización (por ejemplo, la película documental “Taste the waste” [6]); el uso de alimentos desechados en comidas sociales (por ejemplo, “DiscoSoup” de la Red de Jóvenes de Slow Food [7]); programas de capacitación destinados a apoyar la reducción de los desperdicios en las cocinas de los hogares (por ejemplo, “Talleres anti-residuos – Clases de cocina”); y el apoyo de las autoridades públicas a las empresas alimentarias a fin de optimizar sus porciones y donación alimentos (por ejemplo, “FoodSave Londres” [8]; “Menú dose certa” [9]). Además, en el plano legislativo, el Senado francés aprobó una ley innovadora a principios de este año con el objetivo de prohibir el despilfarro de alimentos en los supermercados [10]. Otra iniciativa de este tipo incluye la discusión de un proyecto de ley sobre el desperdicio de alimentos en el Parlament de Catalunya [11].
Uno de los Objetivos de Desarrollo Sostenible (SDGs) de las Naciones Unidas (ONU) para 2030 es “acabar con el hambre, alcanzar la seguridad alimentaria y la mejora de la nutrición y promover la agricultura sostenible” [12]. Este objetivo ha de considerar el importante aumento previsto en la demanda de alimentos, que estará directamente relacionado con el aumento de la población mundial en las próximas décadas. Según las proyecciones de la FAO para 2050, la producción agrícola podría aumentar en un 60% para satisfacer la demanda de alimentos en comparación con los niveles de 2005/2007 [13][14].
Es importante integrar el concepto de soberanía alimentaria en la prevención del desperdicio de alimentos y los objetivos internacionales de agricultura sostenible. La soberanía alimentaria amplía el concepto de seguridad alimentaria, que se centra en asegurar que las personas tengan alimentos suficientes para satisfacer sus necesidades nutricionales y apoyar una vida sana y activa. La soberanía alimentaria también incluye la necesidad de desarrollar sistemas alimentarios justos y sostenibles. Esto implica, entre otras cosas, el apoyo de los medios de vida locales poniendo a proveedores locales en el centro del proceso de toma de decisiones, la promoción de prácticas de agricultura sostenible acortando los esquemas de los circuitos de alimentos. Por otra parte, la soberanía alimentaria está estrechamente asociada con la promoción de un sistema de comercio internacional más justo que pueda contribuir a la reducción de los excedentes y las pérdidas de alimentos en los países industrializados [15].
La prevención y reducción de residuos de alimentos debe ser parte de las actuales y futuras políticas alimentarias, y una preocupación transversal de todos los actores involucrados en la cadena alimentaria. Además, la promoción de un mejor uso de los productos alimenticios debe ir de la mano de un amplio cambio en los hábitos de consumo. Una de las preocupaciones es el potencial efecto de rebote de las iniciativas de prevención de residuos de alimentos, donde el ahorro económico podría llevar a un aumento en el consumo de otros productos [16][17].
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes] —

Luís Campos Rodrigues and Maria Mestre Monserrat (ENT)
Estimates from FAO show that approximately one-third of the global food produced for human consumption is wasted each year [1]. The proportion of food wastage reaches 30% in cereals, 20% in dairy products, 35% in fish and seafood products, 45% in fruits and vegetables, 20% in meat, 20% in oilseed and pulses, and 45% in roots and tubers [1][2].
This process is noticeable along the various stages of the food chain, with the most significant part of food wastage corresponding to the stage of consumption (52%), followed by production (23%), and handling and storage (12%). The remaining part corresponds to the stages of transport and logistics, and processing and packaging [3][4]. The causes of food wastage are quite diverse, including consumption habitats, an excess of production over demand (in industrialized countries), premature harvesting, poor market facilities, confusion about food labelling, and extended food chains [1][3].

Nevertheless, the increasing awareness of this problem has led to the development of various food waste prevention and reduction initiatives. Examples of good practices include [5]: the development of awareness campaigns (e.g., the documentary film “Taste the waste” [6]); the use of discarded food products in social meals (e.g., “DiscoSoup” by the Slow Food Youth Network [7]); training programs aimed at supporting the reduction of kitchen waste by households (e.g., “Anti-waste workshops – Cooking Classes”5); and the support made by public authorities to food businesses in order to optimize their menu portions and donate food (e.g., “FoodSave London” [8]; “Menu dose certa” [9]). Moreover, at the legislative level, the French Senate approved an innovative law at the beginning of this year, with the aim of banning food wastage in supermarkets [10]. Another initiative of this kind includes the discussion of a bill on food wastage by the Parliament of the Autonomous Community of Catalonia (Spain) [11].

One of the United Nations (UN) Sustainable Development Goals (SDGs) for 2030 is to “end hunger, achieve food security and improved nutrition and promote sustainable agriculture” [12]. This goal has to consider the expected significant increase in food demand, which will be directly linked to the increase in the world population in the coming decades. According to FAO projections for 2050, agricultural production may have to rise by 60% to meet food demand in comparison with the 2005/2007 levels [13][14].
It is important to integrate the concept of food sovereignty in food wastage prevention and international sustainable agriculture goals. Food sovereignty expands the concept of food security, which mostly focus on ensuring that people have sufficient food to meet their nutritional needs and to support a healthy and active life. Food sovereignty adds up the need to develop fair and sustainable food systems. This involves, inter alia, focusing on the support of local livelihoods, putting local suppliers at the core of the decision making process, promoting sustainable agriculture practices, and shortening food circuit schemes. Moreover, food sovereignty is closely associated with the promotion of a fairer international trading system, which may contribute to the reduction of food surpluses and losses in industrialized countries [15].
Food waste prevention and reduction must be part of current and future food-based policies, and a cross-cutting concern for all stakeholders involved in the food chain. Moreover, the promotion of a better use of food products must go hand in hand with a broad change in consumption habits. One expressed concern is the potential rebound effect of food waste prevention initiatives, where economic savings could lead to an increase in substitute consumption [16][17].
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes] —