Miquel Ortega Cerdà | Fundació ENT

Les dècades passaven, onada darrera onada, acompanyades de dificultats i utopies.

Als 70s la revolució hippy i el naixement del moviment ecologista modern als països del Nord sacsejava consciències: Greenpeace proclamava un món diferent, pacífic i on es respectava la natura, Friends of the Earth clamava contra l’energia nuclear,…

Als 90s els moviments socials ambientals exigien als carrers acabar amb el racisme i la injustícia ambiental, i proclamaven que existia un deute ecològic entre els països del Nord i el Sud. Somnis d’un món millor.

Als 2000s el moviment altermundista expandia el pensament i l’acció glocal i, a l’hora que denunciava el rol de les grans corporacions, proposava el desenvolupament de comunitats locals recolzades en mercats de proximitat. El multiculturalisme obert i local enfrontant-se al capitalisme global.

I al 2020, quan semblava que s’iniciava la dècada on la lluita contra el canvi climàtic abandonaria els despatxos de la tecnocràcia i es faria un lloc a la lluita popular, impulsat per la urgència dels joves (no és un problema, és una emergència!); i l’ecofeminisme que mostrava el valor de les cures, l’esgotament de les estructures patriarcals i el reconeixement dels drets de la natura faria sentir la seva veu; just en aquell moment va arribar la COVID per esquinçar la continuïtat temporal de l’esperable.

“…Vam fer un salt cap a una nova realitat, i aquesta realitat s’ha revelat per damunt no només del nostre coneixement, sinó també de la nostra imaginació… la mort s’amagava a tot arreu… A la gent la va agafar desprevinguda; no estaven preparats, per a això… El món que ens envoltava, … ara infonia por … La gent es neguitejava pel dia a dia i per la seva vida quotidiana”.

No, no són les veus dels primers mesos de pandèmia, dels hospitals amb el COVID, de les residències en ple pic de la pandèmia, del dubte diari del que estava permès fer i d’on venia el perill, de la por i les sensacions que ens han envoltat i ens envolten encara ara tot sovint. Són frases de “La pregària de Txernòbil. Crònica del futur” on l’Svetlana Aleksiévitx explica els sentiments de la gent que viu a la zona afectada per l’accident de Txernòbil. Com ressonen amb força els paral·lelismes amb l’època actual! El trencament amb el que sempre havia estat segur, la por a l’invisible, la incertesa, la impotència, l’entorn tan semblant i diferent al mateix temps. La disrupció temporal a les vides de milions de persones que de cop no saben com actuar. Les incerteses científiques, la informació caòtica, les incoherències en les decisions,… tants punts en comú… la COVID ha estat un Txernòbil global que també ha fet saltar pels aires un bon plec d’utopies.

I entre tots els sentiments que predominen al Txernòbil-COVID s’alcen per sobre de tots la ràbia i la resignació, que segueixen el sentiment d’injustícia (per què?). Ràbia, resignació i impotència. Crec que són els sentiments majoritaris actualment. Com a Txernòbil.

I enfront això hi ha el risc que es faci un pas endarrere i es renunciï a les utopies i per què no, ignorem les possibles distòpies (Prou! Ja no vull sentir més problemes! Ja vivim en la distòpia, no?), i triomfi el replegament cap a la individualitat.

I triomfi el salvi’s qui pugui incubat durant dècades darrera la promoció de l’individualisme occidental (encara em ressonen al cap la veu dels més de 250.000 catalans que van votar Vox i em pregunto quants s’han sentit abandonats a la seva sort i lluitant per les engrunes, i han volgut fer una impugnació a cegues a la major?).

El salvi’s qui pugui de la jove que informada sap que la seva generació té un 40% d’atur, que és qui més renda ha perdut en aquesta crisi, i que la seva inestabilitat laboral anirà a més. I que la generació dels seus pares no sembla disposada a disminuir el seu ritme de vida –que esgota el recursos naturals, incrementa els riscs de noves pandèmies i accelera sense fre el canvi climàtic– malgrat saben que els està robant el que és seu.

El salvi’s qui pugui de qui no se sent prou fort, i que enfront la realitat prefereix alienar-se del que passi en aquest món per refugiar-se en l’univers virtual on el més pària es converteix en totpoderós només amb un cop de click.

I potser no hagués pensat res d’això si no fos perquè sento ràbia i frustració en els joves. Perquè pensadors com “Bifo” Berardi ens estaven avisant fa anys que darrera els suïcides i els assassins en sèrie s’estava produint un trencament social[1] i no ho hem volgut veure. Perquè ho sento allà on miro, des dels manifestant als carrers, a l’esplai dels meus fills, on han renunciat explícitament a dir que com a col·lectiu volen contribuir a transformar la societat, ho veuen massa difícil, i la seva màxima lluita és per mantenir un espai on puguin créixer conjuntament en comunitat, on la seva aspiració és tenir un refugi on ells posin les normes per no ser abocats individualment a un context hostil. A fer una illa entre nàufrags socials.

I també sento ràbia i frustració perquè la meva generació va créixer a cavall dels temps de les utopies, i ja no té excuses per no empènyer la transformació necessària, però no ho fem prou.

Però potser el replegament passarà, la resignació i la impotència s’esvairan, i la ràbia es convertirà en una força col·lectiva creativa. I més enllà del “green growth” impulsat pel “green deal”, que no és més que la resposta tecnocràtica ambiental –necessària i del tot insuficient–, renaixeran les utopies socio-ambientals que els darrers mesos han estat en retirada. Potser sí, ja ho veurem, no està clar. Però si hi ha una cosa que tinc clar és que si bé és cert que el repte és gran, encara més ho és la necessitat.


[1] Franco “Bifo” Berardi, 2015. Heroes. Mass murder and suicide. Editorial Verso futures.