Jaume Freire | Fundació ENT

L’eficiència energètica resta encara incompresa per part de molts responsables polítics tot i la gran quantitat d’estudis científics que intenten explicar com funciona a nivell micro i macroeconòmic. A nivell polític, l’efecte de les mesures d’eficiència energètica es calcula principalment mitjançant l’ús de càlculs d’enginyeria. Comencem amb un exemple: suposem que el govern inicia un pla d’inversions per millorar l’aïllament tèrmic a les llars. Aquesta mesura millorarà l’eficiència en la provisió de calefacció i refrigeració (coneguts com a serveis energètics), fent que es necessiti menys esforç per a proporcionar la mateixa quantitat d’aquests serveis energètics. Els tècnics governamentals estimen aproximadament l’eficàcia d’aquesta mesura en termes de consum d’energia nova, estimant la quantitat de material d’aïllament que es compra amb els fons i quin és l’aïllament real proporcionat per aquest material en un entorn controlat. Aquest càlcul seria bastant precís en un sol habitatge intemporal sense vida intel·ligent vivint-hi. Tanmateix, les ciències socials ens mostren que això no és ben bé així.

Estudis teòrics i empírics mostren que la instal·lació de material d’aïllament (o qualsevol mesura d’eficiència) desencadena canvis que fan que la gent reaccioni. Hi ha una conducta individual i social més enllà dels models d’enginyeria. En primer lloc, el servei energètic (calefacció o refrigeració) es fa més barat. Algunes llars que estaven preocupades pel preu d’aquest servei ja no ho estan. Aquestes llars solien apagar el sistema de calefacció o refrigeració a la nit o en altres moments concrets, o potser no aclimataven algunes sales de les seves llars. Pot ser que aquestes estalviïn energia, però no tanta com s’esperava. A més, fins i tot en el cas que mantinguin els patrons de comportament anteriors a la millora de l’eficiència, estalvien diners.

Si anem més enllà en l’anàlisi del comportament econòmic i social, veurem que hi ha un ingrés extra a les famílies. Les llars poden gastar aquests ingressos addicionals comprant béns i serveis o bé poden estalviar-los. Ambdues opcions generen un augment del consum d’energia. Els béns i serveis necessiten energia per ser produïts, distribuïts i consumits; i els bancs (o el sistema financer en general) converteixen els estalvis en inversions, préstecs, hipoteques o altres actius que també tenen béns i serveis físics associats, els quals requereixen energia en tota la seva cadena de producció i consum. Malgrat que tots els economistes estan d’acord en que hi ha un efecte rebot de l’eficiència energètica (cosa que la majoria dels responsables polítics no reconeixen), encara hi ha força incertesa sobre la dimensió que pot tenir en diferents situacions. Alguns diuen que està per sobre del llindar crític del 100% (tots els estalvis reboten: sense estalvi d’energia), mentre d’altres afirmen que està per sota.

Aquesta discussió és rellevant en diverses àrees, però especialment en el context del creixement econòmic, el desenvolupament tecnològic i la sostenibilitat. Per a alguns científics socials, la sostenibilitat en l’ús de l’energia i els recursos és compatible amb el creixement econòmic, ja que, des d’una perspectiva estreta, determinats èxits tecnològics permeten utilitzar menys recursos per unitat de riquesa. Les investigacions sobre l’efecte de rebot, i en general, sobre la paradoxa de Jevons posen en dubte aquest postulat.

Això no significa que no haguem de fomentar polítiques d’eficiència energètica. Alguns estudis, per exemple, suggereixen que l’ús d’instruments econòmics com els impostos energètics podrien contrarestar o, almenys, reduir l’efecte rebot si es combinen de manera sàvia en estratègia política més àmplia. Però, com en altres àmbits que requereixen un coneixement específic, les decisions polítiques han de ser motivades per arguments científics més que per interessos particulars o per inèrcies. L’eficiència energètica és i ha estat un dels eixos fonamentals de les polítiques mediambientals als països occidentals. És l’hora de repensar-les.