Ignasi Puig Ventosa | ENT medi ambient i gestió

El concepte d’economia circular té la virtut que és fàcil de comunicar, que traça un cert paral·lelisme amb els cicles naturals i que el seu impuls a nivell europeu sempre s’ha vist molt associat a la definició d’objectius i polítiques concretes.

Potser el punt més fluix del concepte, o com a mínim de la seva translació a polítiques concretes, és la seva total desconnexió de la component energètica. I és que els cicles (tant els naturals, com els que tractem de reproduir) només funcionen gràcies a l’aportació d’energia. Tota aquesta energia té una base material. Ja sigui carbó, gas natural, derivats del petroli o urani, es tracta de productes d’un sol ús, no es poden reciclar. Gairebé el 25% en pes dels materials [1] que entren en l’economia espanyola són combustibles fòssils, de manera que l’avanç cap a l’economia circular només ho serà si s’avança cap a un aprovisionament energètic 100% renovable (si bé l’aprofitament d’aquesta energia continuarà exigint una important base material). A Catalunya la pràctica totalitat dels combustibles fòssils i la totalitat dels nuclears s’han d’importar. La transició a les renovables no només és fonamental ambientalment, sinó també ho és des d’un punt de vista estratègic. Les polítiques de mitigació del canvi climàtic són, doncs, també polítiques en favor d’una economia més circular i resilient.

D’altra banda, si bé els objectius de la recentment revisada Directiva Marc de Residus (DMR) [2] són ambiciosos, la veritat és que tot i assolint-los, seguirem estant molt lluny de la circularitat. Considerem l’objectiu principal de la DMR: el 65% de reciclatge dels residus municipals a 2035. Bé, doncs això significa que el 35% dels materials encara se seguirà perdent. Només amb enorme generositat es pot considerar circular a un sistema amb aquestes pèrdues… A Catalunya ara mateix només al voltant del 32% dels materials són efectivament reciclats [3]. El marge d’avenç és enorme, tot i així portem anys de força estancament. Això il·lustra que les receptes de sempre poden seguir-nos donant avenços (més recollida de fracció orgànica, més recollida porta a porta, etc.), però no suficients. Més si tenim en compte que els residus municipals representen poc més del 10% del total de residus [4], i per a força dels altres no hi ha ni tan sols objectius de reciclatge.

Cal doncs un canvi de paradigma. No només pensar en residus, sinó tenir una política sobre recursos.

Catalunya importa el 100% dels metalls verges [5]. L’única “producció domèstica” és la que prové del reciclatge, i a més no sempre hi ha una política suficient per assegurar que els materials entrin de nou al cicle econòmic localment, sinó que sovint són exportats. Catalunya també és importadora neta de biomassa i d’altres munerals no metàl·lics [6], a més dels ja comentats recursos energètics. Hi ha política pròpia sobre recursos?

En relació als models de producció, és inadmissible que avui puguin posar-se al mercat productes que no admeten cap circularitat, i a més sense cost per als productors. La Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) brilla per la seva absència. Per a la majoria de productes simplement no existeix (p.e. tèxtils, mobles o materials de construcció). Quan hi és, en general, és parcial, en el sentit que les administracions públiques segueixen assumint part del cost (p.e. de la gestió dels envasos). I a més, els incentius que arriben als productors per canviar formes de producció són ínfims. La RAP s’hauria de generalitzar [7] i hauria de ser completa. Això sens dubte suposaria posar el focus no només en el residu, on fins ara s’han centrat excessivament les mesures sobre economia circular, sinó en les entrades al sistema, donant un lloc preeminent a l’ecodisseny.

En definitiva, es tracta d’alinear el missatge ambiental amb l’econòmic. Fer les coses malament des d’un punt de vista ambiental no pot sortir més barat. En aquest sentit, a més d’avenços en la RAP, convé avançar en matèria de fiscalitat ambiental. La fiscalitat ambiental persegueix que cadascú assumeixi els seus costos (en aquest cas els ambientals), de la mateixa manera que assumeix els seus beneficis. L’objectiu seria que la fiscalitat fos consistent amb la jerarquia dels residus, establint impostos sobre els tractaments finalistes i també sobre productes amb singular impacte. Espanya està a la cua d’Europa en matèria de fiscalitat ambiental [8] i dels residus. Només algunes comunitats autònomes tenen impostos sobre l’abocament i la incineració [9]. Catalunya fou de les primeres i té un escenari d’evolució definit fins a 2020 [10], que caldria que seguís reforçant amb posterioritat.

Finalment, convé que l’èmfasi en la circularitat no ens faci oblidar la importància de la “mida del cercle”, que no para de créixer [11]. Que anem guanyant percentatges de reciclatge, si el sistema continua precisant més i més matèries primeres, no suposa necessàriament disminuir les pressions ambientals. Cal una política sobre recursos que no persegueixi la captura de matèries primeres perquè sí, sinó que encaixi amb una visió econòmica més àmplia que permeti assolir els objectius socials, però que ho faci en un marc de sostenibilitat i suficiència.

 


[1] Input material directe.
[4] Eurostat. Waste generation by economic activities and households, EU-28, 2014 (%).
[9] Observatori de la fiscalitat dels residus. Impostos a l’abocament i la incineració de residus. https://www.fiscalitatresidus.org/?page_id=39
[10] PRECAT20. Programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya 2020. Annex 15. Pla econòmic financer. http://residus.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/planificacio/precat20/docs/15_pla_economic_financer.pdf
[11] UN Environment. Global Resources Outlook. 2019: Natural Resources for the Future We Want. http://www.resourcepanel.org/reports/global-resources-outlook