Marien González Hidalgo | Fundació ENT

El 8 de març de 2018 serà recordat com el dia en què moltes ciutats, municipis i pobles es van omplir de mobilitzacions feministes. Centenars de milers de persones – principalment dones- van prendre els carrers de les principals ciutats de l’Estat espanyol. A més, les dones de tot el món van ser convocades a vaga de treball, de cures, de consum i estudiantil [1]. Tot i que la vaga de consum té implicacions mediambientals positives, disseminant la necessitat de reduir l’impacte del consum i generació de residus en el medi, el suport a les mobilitzacions feministes des de l’ecologisme és molt més ampli. Per donar visibilitat a les connexions entre feminisme i ecologisme, dediquem el darrer número (54) de la Revista Ecologia Política co-editada per la Fundació ENT, als “ecofeminismes i ecologies polítiques peministes” [2].

Aquest març es compleixen dos anys des que van matar a Berta Càceres, la líder indígena, feminista i activista ambiental assassinada el 2 de març de 2016 a Hondures, després d’anys d’haver rebut amenaces contra la seva vida. Fins i tot a l’espera del judici que faci justícia sobre la seva mort (i sobre Gustavo Castro, al qual van ferir), Berta va ser presumptament assassinada per estar vinculada, juntament amb l’organització COPINH, en l’oposició al projecte hidroelèctric Aigua Zarca. També al març, aquesta vegada de 2018, van matar a Marielle Franco, regidora i activista de Río que va ser assassinada després de participar en un acte pels drets de les dones negres al barri de Lapa, al centre de Río. Aquests dos casos mostren una de les connexions entre gènere, medi ambient, mobilització social i violència: en molts llocs del món són les dones les que estan al capdavant de les mobilitzacions ambientals [3] encara que, en la majoria dels casos, les seves lluites siguin invisibilitzades, violentades, ignorades o menyspreades [4]. Com ha denunciat el Fondo de Acción Urgente de América Latina, la persecució i l’assassinat de les dones que lluiten contra el capitalisme, el colonialisme, el extractivisme i en defensa de la terra i l’aigua han augmentat significativament a la regió [5].

Els ecofeminismes i les ecologies polítiques feministes analitzen les formes en què la subordinació de les dones (i altres grups socials no privilegiats, com les persones empobrides, racialitzades, LGBTI, etc.) i l’explotació de la naturalesa s’entrellacen. N’hi ha que afirmen que la vinculació de les dones amb el medi ambient es dóna per una connexió “essencial” o sagrada de la dona amb la naturalesa i les tasques de cures. Encara que aquesta línia pretén revaloritzar el valor de les cures, ha estat criticada per acabar reforçant molts estereotips que formen part de la cultura patriarcal. D’altres, en canvi, prefereixen (i preferim) entendre que aquesta vinculació té més a veure amb el fet que la casa, la criança i les tasques de cura són assignades socialment, “per defecte” i sovint sense possibilitat de triar, a les dones. El sistema patriarcal assigna que les dones dediquen més temps [6] a les tasques de cura, i per tant això explica que davant les amenaces de perdre l’opció de tenir cura, alimentar, etc., siguin les que més es mobilitzin.

A més, les desigualtats de poder en relació al gènere també es donen en espais ecologistes. Els casos de desigualtat salarial entre homes i dones no s’escapen dels treballs en relació al medi ambient. També s’ha analitzat i denunciat com a espais ecologistes participatius, solen ser les veus dels homes les que són més escoltades, o els arguments tenen més temps o més visibilitat [7]. A més, les ciutats també reporten més vulnerabilitat per a les dones, ja que són un dels col·lectius que més experiències d’inseguretat i por reporten en diferents espais urbans [8].

Aquestes són només algunes de les relacions entre ecologia i feminisme que les mirades de l’ecologia política feminista ens ajuden a entendre. En el context actual de crisi ecològica global, esperem que tant les anàlisis com les seves implicacions pràctiques siguin cada vegada més incorporades en la investigació i implementació de polítiques públiques.

 


[1] Ver manifiesto del 8M: Http://hacialahuelgafeminista.org/manifiesto-8m/
[2] Ecofeminismos y Ecologías Políticas Feministas: http://www.ecologiapolitica.info/?product=54-ecofeminismos
[3] Rocheleau, D., Thomas-Slayter, B., & Wangari, E. (Eds.). (2013). Feminist political ecology: Global issues and local experience. Routledge.
[4] Reporte de Global Witness: “Activistas, defensoras e investigadoras que nos inspiran” https://www.globalwitness.org/en/blog/activists-defenders-investigators-these-are-women-who-inspire-us/
[5] Ver informe aquí: http://im-defensoras.org/wp-content/uploads/2018/03/Actualizacion-2016-FAU-Criminalizaci%C3%B3n.pdf
[6] Carrasco, C., & Recio, A. (2014). Del tiempo medido a los tiempos vividos. Revista de Economía Crítica, 2014, vol. 2014, núm. 17, p. 82-97.
[7] Ver estudio de Mercè Agüera-Cabo, sobre relaciones de poder entre géneros en tres plataformas ciudadanas organizadas por conflictos ambientales en el norte de Cataluña: http://revistas.ucm.es/index.php/INFE/article/view/INFE1010110009A
[8] Ver el manual “Ciudades igualitarias: guía de urbanismo y género’” del Ayuntamiento de Madrid. https://planmadre.madrid.es/wp-content/uploads/2017/10/CIUDADES-IGUALITARIAS-_resumen_.pdf