Dr. Ignasi Puig Ventosa. ENT Medi Ambient i Gestió
El meu nivell d’anglès és baix. No hi fa res que hagi viscut més d’un any a Anglaterra i períodes a altres països, que hagi sotmès la meva persona a tot tipus de cursos, que absolutament cada dia utilitzi aquest idioma, que a diari escrigui i rebi missatges, que sovint hagi de fer presentacions i informes, etc. No hi fa res que amb 18 anys ja tingués un nivell 2 graus per sobre del que avui s’exigeix als estudiants per a finalitzar la majoria de carreres. El meu nivell és baix i me n’adono cada cop que un holandès, un suís o un suec (i un llarg etcètera) obren la boca. Que la llengua d’ús comú sigui la que alguns països tenen per llengua mare és un avantatge econòmic de proporcions descomunals, guanyat principalment a base de guerres, colonialisme i altres atrocitats. Això imposa no només l’idioma, sinó una manera de veure el món. Seria molt més just que disposéssim d’una autèntica llengua franca, però no és així. Un cop acceptat això, un país obligat per la crisi a sortir a buscar oportunitats fora i que a més té una gran dependència econòmica del turisme, no pot ser que tingui un nivell d’anglès tan lamentable com l’actual.
Per què aquest editorial? He desenvolupat una curiosa associació que fa que cada cop que algú parla de competitivitat a mi em venen al cap les crítiques que es fan a les polítiques ambientals per la seva incidència suposadament negativa sobre aquesta. El darrer ‘clic’ em va aparèixer quan vaig sentir que el nostre Govern, preocupat per millorar aquest màgic concepte, ha tingut la gran idea de donar ajuts de fins a 350 € a universitaris que estudiïn idiomes. 4 MM d’euros pels propers 4 anys. La veritat és que se m’acudeixen diverses formes pitjors de gastar els diners (algunes ben nostres, com per exemple rescatar autovies o mantenir pistes d’esquí deficitàries amb diners públics), però siguem clars: de la mateixa manera que l’impacte de les polítiques ambientals sobre la competitivitat –quan existeix– és ridícul front a les diferències de costos laborals o fiscals entre països, l’impacte d’aquests cursos també serà ridícul.
Us diré dues mesures molt més efectives, no ja més barates, sinó estalviadores netes de recursos: la primera, de llarg termini, és deixar de doblar dibuixos animats. La segona, més de curt, deixar de doblar la resta de continguts audiovisuals (p.e. pel·lícules, sèries i documentals). Això és el que fan, si més no en certa mesura, alguns dels països mencionats més amunt. Aquestes sí que serien bones mesures si realment el que ens preocupa és afavorir la competitivitat.