Maria Calaf Forn | ENT

Novembre 2017

 

A data de novembre de 2017, hi ha només 3 municipis catalans on s’apliquen sistemes de pagament per generació (PxG) a nivell domèstic i comercial (Argentona (2010), Miravet (2011) i Rasquera (2011), tots amb model de pagament per bossa), i amb previsió que a gener de 2018 dos municipis més (Vilablareix i Riudecanyes) implantin aquest tipus de sistemes amb un model de pagament per bujol amb identificació automàtica (el primer cas es defineix d’entrada com un pagament per participació per les fraccions Envasos i FORM). A més a més, dos municipis més ho estan estudiant i també preveuen implantar-ho durant el 2018 mitjançant sistemes de PxG per bujol amb identificació automàtica. La tendència observada fins el 2016, d’estancament, sembla, doncs, que estigui canviant lleugerament.

A les Illes Balears, hi ha ja 9 municipis amb sistema de pagament per generació per bossa, tots amb l’anomenada bossa vermella, i algun més en estudi. Són els municipis mallorquins d’Esporles (2009), Santa Maria de la Salut (2014), Binissalem (2014), Porreres (2016), Mancor de la Vall, Campanet, Búger, Santa Maria i Alaró (2017) (els 5 últims i Binissalem pertanyen a la mateixa Mancomunitat de Es Raiguer). Analitzant el context vigent a Mallorca des de fa força anys, és fàcil d’entendre el per què: malgrat no hi ha cap cànon de residus que desincentivi el tractament finalista, tenen un sistema de gestió monopolitzat, enrocat, basat en la incineració de residus a uns costos elevadíssims, que fa que als municipis els surti a compte optar per models amb alts nivells de recollida selectiva. Per últim, al País Basc només hi ha un municipi, Usurbil, amb un sistema de PxG per bujol amb identificació automàtica per la fracció resta.

A nivell català, han fet falta els següents incentius per promoure tant el desplegament de sistemes de PxG com la recollida selectiva porta a porta (PaP): (1) en primer lloc, els nous objectius del PRECAT20, d’un 60% de recollida selectiva pel 2020; així com l’aposta clara en el mateix Programa per sistemes de PxG; (2) la Llei 5/2017, de 28 de març, que va aprovar nous increments del cànon fins el 2020, arribant als 47,10 €/t el 2020 per abocador i 23,20 €/t per incineració; (3) la presència de subvencions per tirar endavant aquest tipus de projectes, on la tecnologia i el material d’implantació és subvencionable; i (4) el manteniment del retorn del cànon per la recollida i tractament de la FORM. En paral·lel a això és rellevant mencionar l’Estratègia per la implantació de sistemes de PxG a Catalunya que va elaborar l’Agència de Residus de Catalunya, malgrat en gran mesura continua pendent de desplegar.

Aquests elements, si bé han fet despertar només subtilment l’interès en desplegar nous sistemes de pagament per generació, han creat un marc potent per promoure una expansió força massiva dels municipis amb recollida selectiva porta a porta. El 2010 ja més de 90 municipis comptava amb aquest model de recollida; a 2016 la xifra estava en 128 municipis (uns 300.000 habitants); actualment supera els 130 municipis i les previsions pels propers 3 anys (2017, 2018 i 2019) són de 117 nous municipis (amb uns 148.000 habitants addicionals). Serà de la mà de la recollida porta a porta que es veurà impulsat el PxG a curt i mig termini.

D’altra banda, els sistemes de recollida de residus amb contenidors tancats a la via pública amb obertura mitjançant targeta magnètica (com a eina que potencialment possibilita el PxG on no es fa PaP) són encara pràcticament inexistents a Catalunya. Al País Basc es coneixen les experiències d’alguns municipis com ara Donostia, Arrasate, Eibar, Hondarribia, Bergara i dos municipis de la Mancomunitat Sasieta dels quals se’n coneixen els resultats. A bona part d’ells s’han instal·lat sistemes de tancament dels contenidors de FORM i Resta amb obertura regulada només alguns dies a la setmana mitjançant targeta magnètica. Els resultats de millora de la recollida selectiva, malgrat no es vinculen a la taxa de residus de moment, són força bons, principalment pel fet que desapareix l’anonimat en el lliurament. També estan documentades les proves pilot d’identificació d’usuari en contenidors i ús de bosses estandarditzades amb codi d’usuari que s’estan desenvolupant a la Garrotxa (Argelaguer, Santa Pau i Sant Joan les Fonts) per les fraccions envasos i resta.

Aquests són uns models encara incipients, i la tecnologia que majoritàriament s’ha emprat (econòmicament força assequible) encara no és prou robusta, ocasionant en la majoria de localitats alguns problemes d’obertura i tancament. Per a futures implantacions, seria recomanable apostar per tecnologies més robustes, tipus chamber system o similars: amb sistemes de càmera o amb sensors d’ompliment que permeten mesurar, si més no aproximadament, el volum o pes del residu dipositat i que per tant, permetrien vincular l’ús que es fa dels contenidors amb la taxa de residus, aplicant-se el concepte de pagament per generació. Aquestes tecnologies, malgrat ser més cares en el moment d’inversió, presenten menys incidències i són més eficients en resultats de recollida selectiva, i amb menors costos de manteniment a llarg termini.

Finalment, cal avançar en l’aplicació del que el PRECAT anomena sistemes de ‘pagament per generació indirecte’, consistents a discriminar les taxes en funció del carrer o barri, o fins i tot a nivell de municipi en el cas de mancomunitats que prestin els serveis de recollida i/o tractament. El tram variable de la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus (TMTR), vigent de 2004 a 2017, n’és un exemple. Es tracta d’una mesura amb força potencial i de baix cost.

Un altre àmbit amb molt potencial a curt termini és avançar en el pagament per generació només sobre generadors comercials, seguint els passos de Barcelona, Canet de Mar, Reus o altres.

En resum, els sistemes de PxG presenten nombroses variants i totes elles tenen el potencial de contribuir a la millora dels resultats de recollida selectiva de residus. Aquest potencial i l’experiència d’altres països suggereixen començar a recórrer aquest camí.