Miquel Ortega Cerdà (ENT) @MiquelOrtega

Fa uns pocs dies llegia a un text periodístic un text semblant al següent “no fa gaire temps per molts habitants de Barcelona el mar no era molt més proper que les platges de Sitges o el Maresme, amb prou feines eren conscients que tenien a la mateixa ciutat un espai fronterer amb el mar. A poc a poc la situació ha canviat i, després dels canvis estructurals realitzats durant els Jocs Olímpics del 92, la ciutat ha eliminat les principals barreres físiques i ha aprés a gaudir de les seves platges”. En general hi estic d’acord, però com sempre passa quan et veus obligat a simplificar es perden matisos de vegades molt importants que potser ens ajuden també a entendre algunes limitacions en la nostra aproximació més usual a l’àmbit marí. Veiem-ho amb quatre exemples.

Molts pocs barcelonins som conscients de la tremenda importància que tenia la platja de Barcelona com a casa i entorn vital (en forma de barraquisme) al barri del Somorrostro durant els anys 50s i 60s, un episodi que va quedar perfectament registrat al reportatge i exposició Barraques. L’altre ciutat. Aquest “oblit” de la història[1] marina de la ciutat potser té a veure amb la tendència que tenim a pensar en el medi marí principalment com un espai econòmic – poc més que una gran piscina que atreu conjuntament amb el sol a molts turistes–, i no pas com un espai on tenen lloc processos eco-socials de primera magnitud (com tan bé s’ha visualitzat darrerament a les protestes de la Barceloneta contra la massificació dels pisos turístics, o com es veu de manera aguda en la transformació del Delta de l’Ebre).

En la mateixa línia es pot interpretar en codi socio-econòmic l’arraconament en molts ports de l’activitat pesquera, en benefici de les embarcacions d’oci. Resulta colpidora aquesta marginació, en lloc de potenciar la seva integració a la ciutat per enriquir l’espai cultural de les ciutats costaneres, gaudint d’un fet diferencial cada vegada més valorat. A Barcelona tot just ara s’està fent un primer pas començant a posar els fonaments del que serà una llotja més oberta, on els ciutadans podran aprendre a partir d’una activitat extractiva vinculada a l’alimentació a la regió metropolitana.

Igualment tendim a negligir el rol històric que ha tingut la costa com a via de comunicació i centralitat industrial, i també en ocasions com a “abocador”. Desaprofitem un potencial important d’aprenentatge i discussió sobre el rol de la industrialització a Catalunya al segle XXI, on l’activitat empresarial ha d’estar molt més lligada amb la gestió ecosistèmica de la mateixa. A Barcelona l’eliminació física de la decadent indústria realitzada en el marc de les operacions urbanístiques associades amb els Jocs Olímpics, ha anat acompanyada també de l’oblit de la història industrial, de la contaminació industrial, i dels reptes de connectivitat de la ciutat, un aspecte del qual en podríem aprendre molt, i que potser ens podria ajudar a repensar el model de ciutat.

Fins i tot en l’àmbit de la recerca, és sorprenent constatar com en ocasions els estudis ambientals realitzats a les ciutats costaneres ignoren l’àmbit costaner, com si no fos una realitat integrada a l’ecosistema urbà. Potser més que les barreres científiques per fer-ho, això reflecteix per sobre de tot com a nivell individual (també entre els investigadors) a la nostra societat encara ens falta molt per integrar el mar a la nostra consciència ecològica. Això té moltes implicacions, pensem per exemple en l’àmbit dels residus i com en ocasions continuem ignorant la interconnectivitat entre ecosistema terrestre i marí (veure el divertit vídeo de l’organització Surfrider). Podríem utilitzar aquesta dimensió, per exemple, per lluitar més decididament encara per promoure l’eliminació de les bosses de plàstic com ja ha fet recentment Califòrnia?
En un país com el nostre –amb el volum de turisme costaner existent– no es pot dir que estiguem d’esquenes al mar, però de vegades més enllà de la platja, sí que resulta just dir que no som capaços de veure-ho en tota la seva riquesa.

Finalment, malgrat que encara que hi ha molt a fer, cal remarcar que també hi ha propostes fantàstiques en marxa com el Museu Marítim de Barcelona, o altres iniciatives com el Museu de la Pesca de Palamós, institucions que estan fent una gran tasca pedagògica i social.

[1] En un primer pas, del tot insuficient, un tram de la platja de Barcelona l’any 2010 va recuperar aquest nom.