La taxa de residus és en general la taxa que més recaptació aporten als municipis i altres entitats locals, atès que la gestió de residus és un servei de prestació obligatòria i amb elevats costos. L’article aborda la caracterització qualitativa i quantitativa de les ordenances fiscals de gestió de residus a 125 municipis de l’Estat, incloses totes les capitals de província per a l’any 2015.
Les ordenances fiscals analitzades mostren una absència general de criteris ambientals en la seva articulació. En el cas de les taxes domiciliàries dominen les taxes fixes, amb una freqüència molt baixa de beneficis fiscals amb motivació ambiental. Les taxes comercials s’articulen generalment en funció de l’activitat i la superfície, i són també infreqüents els casos de beneficis fiscals que incentivin les bones pràctiques. Aquest fet suggereix que el potencial que presenten les taxes de residus per millorar la gestió dels residus ha estat poc explotat. L’aplicació d’esquemes de pagament per generació, d’implantació encara minoritària a l’Estat espanyol, però amb una tendència cap a la seva generalització a Europa, és un exemple de la posada en pràctica de les capacitats de les taxes de residus.

autoria

Ignasi Puig | Sergio Sastre

data

2016

publicació

Crónica Tributaria

referència bibliogràfica

Puig, I., Sastre, S. (2016) Las tasas de residuos en España. Crónica Tributaria, 159: 131-164.