Luís Campos Rodrigues (ENT)

Novembre 2015

Les expedicions espacials destinades a la recerca de vida a l’aigua del planeta Mart s’han de tractar amb cautela segons els científics. Això s’explica per la possibilitat d’una contaminació interplanetària que pogués derivar d’aquest projecte[1]. De casa estant, a jutjar per la recent operació d’extracció de petroli (afortunadament sense èxit) realitzada en el gradualment desglaçat Àrtic, hom ha de preguntar-se per què no estem augmentant els estàndards de protecció del nostre planeta amenaçat?[2]
Les nostres societats estan tenint gran dificultat en assolir una forta mobilització i coordinació que permeti combatre problemes ambientals globals com el canvi climàtic. Fins i tot simples pràctiques quotidianes de la llar (per exemple, el reciclatge de residus o l’estalvi d’energia), que poden ser beneficioses per a la mitigació d’aquesta pressió, no s’apliquen en el curt i mitjà termini per un ampli grup de persones. Irònicament, la nostra capacitat de tolerar condicions ambientals que poden ser perjudicials per a la nostra salut (per exemple, la contaminació de l’aire i la contaminació acústica en els grans nuclis urbans) és impressionant.

És tot un repte relacionar-se profundament amb els problemes ambientals que afecten àrees remotes, i a vegades fins i tot locals. A més, la falta d’acció també podria ser el resultat d’una mena de “ecofobia”, és a dir, la creixent sensació de desesperança i falta d’apoderament quan ens exposem a alguns problemes ambientals[3].

Tenint en compte la dificultat d’una empatia natural cap als problemes ambientals globals, hi ha algunes solucions controvertides que semblen tretes d’una pel·lícula de ciència ficció. Un exemple és la idea d’usar les drogues i la simulació del cervell que permetrien el canvi de comportament en temes com el canvi climàtic[4]. Lluny de defensar aquest tipus de mesures estranyes, la promoció d’una espècie d’empatia ambiental intergeneracional i transnacional podria ser rellevant. No obstant això, la pregunta és si aquest canvi cultural pot seguir el ritme de l’escalfament del planeta i si pot resultar d’un procés autònom.

Les nostres societats podrien beneficiar-se de diverses mesures regulades pels governs per promoure un canvi de comportament. Aquestes poden incloure: una fiscalitat més efectiva dels productes contaminants; una translació (parcial) de la pressió fiscal sobre el treball cap a una fiscalitat ambiental; o una reducció dels subsidis governamentals que recolzen activitats que contribueixen al canvi climàtic en favor de la promoció d’una economia més verda. A més, els moviments bottom-up (“de baix a dalt”), que sovint desafien les idees del status quo, s’han de promoure (i no marginar) com una espècie de “vivers” de noves formes de vida que podrien ser beneficioses més enllà d’unes reduïdes minories.

Els governs estatals i macro-regionals han perdut grans oportunitats en les últimes dècades pel fet de no complir amb acords climàtics essencials. París celebra la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 21) entre el 30 de novembre i l’11 de desembre. Perdrem una altra oportunitat per al canvi?


[1] http://www.scientificamerican.com/article/searching-for-life-in-martian-water-will-be-very-very-tricky.
[2] A rig too far. Oil companies in the Artic. The Economist. October 3rd-9th 2015.
[3] Es fa aquesta referència en el següent article, en particular en el context de l’educació dels infants: McKnight, D. M. (2010). Overcoming “ecophobia”: fostering environmental empathy through narrative in children’s science literature. Ecol Environ 8(6): e10–e15, doi:10.1890/100041. URL: http://www.esajournals.org/doi/pdf/10.1890/100041.
[4] Morality 2.0. New Scientist. 26 September 2015.